Puig de les Àligues o Puig de L'Àliga (Collada de Bracons)

15 d’Octubre del 2008

Recorregut:
Collada de Bracons – Collada de Sant Bartomeu – Coll de la Coma del Coll - Puig de les Àligues – La Boulella – Crta. – Collada de Bracons.

Recorregut i Mapa (Editorial Alpina)

Descarregar Track de la ruta

La ruta al Wikiloc

Aproximació:
Sortim de Vic a 2/4 de 8. Anem en direcció Torelló per la C-17 i desviar-nos per la C-37 cap a Sant Pere de Torelló. A partir d’aquí seguim per la Crta. BV-5224 que passant per la Vola arriba fins a la Collada de Bracons. Lloc on deixem el cotxe. Total: 36 kms.


Itinerari:
Iniciem la sortida a ¾ de 9. Avui el temps es presenta molt net i assolellat i amb molt bona temperatura.

Aquesta ruta es pot fer tot l’any, però ara a la tardor li dóna un especial encant els faigs que ens acompanyaran bona part del trajecte, encara que les seves fulles acabades de caure puguin entorpir la visió clara del camí.

Situats a la Collada de Bracons (1.138 m.) i mirant cap el cantó de Joanetes, surt a l’esquerra el camí que hem d’agafar, el qual inicialment supera un tros de roca que cau sobre la carretera. La ruta està senyalada amb traces de pintura vermella i blava.

Iniciem l'excursió

El camí pròpiament dit comença després de superar aquest tram. Un cop ens endinsem en la muntanya, el camí es va enfilant de forma suau per una zona rocosa i embardissada que poc a poc entra al bosc, deixant diferents trencalls, primer a mà dreta (que ens duria fins al puig del Tosell Gros) i desprès a l’esquerra, que no hem d’agafar, sinó que hem de seguir per la senda més evident.

El camí transcorre entre boixos i una fantàstica fageda.

Al cap d’uns 40 minuts, ens trobem amb el tram més costerut des de que hem començat la ruta, ja que aquesta s’enfila de forma decidida fent llaçades per un camí molt fressat, fins arribar a la Collada de Sant Bartomeu a 1.249 m. ; aquí cal parar atenció.
Aquest coll és un important nus de camins, concretament cinc; seguint el camí de la dreta (amb un amb un rètol indicador) arribaríem al Puigsacalm. Nosaltres seguim el camí de l’esquerra que ens conduirà al Puig de les Àligues.

Podem veure el nom escrit de color vermell en un faig. A partir d’aquest coll i durant bona part del trajecte no hi han senyals. El camí ressegueix el vessant de la muntanya i la vegetació és molt abundant.

Bonics racons

Tot el traçat d’aquest camí és molt evident i força fresat.

Continuem per aquest camí i més endavant arribem en una cruïlla de corriols amb una tanca i un cartell que posa Puig de les Àligues. Seguim ara el camí per l’esquerra senyalitzat amb abundants marques de color blau i que en lleuger ascens pel mig d’una roureda i amb dilatades vistes ens portarà al Coll de la Coma del Coll a 1.257 m.

Coll de la Coma del Coll

Important cruïlla de camins. Ara de sobte sembla que hi hagi camins que provinguin d’arreu. Hi ha antics rètols de fusta que indican les direccions dels llocs. Curiosament en noms diferents. Recentment hi ha una nova rotulació amb el nom “oficial” de Pic de L’Àliga.

Diferents rètols indicant el mateix lloc


Baga de Curull (vessant nord del Coll)

Al nord descendeix bruscament per la font de la Canal un camí que va a Vidrà passant per la Baga de Curull, i pel vessant oposat el camí de Sant Pere de Torelló. Cal girar a la dreta (hi un rètol indicant el lloc) i seguint un sender que va per la carena comencem a ascendir suaument.


Silueta de la "pica" del Puig de les Àligues

Els senyals blaus ens acompanyen fins al cim. No ens hem d’espantar pel seu aspecte desafiant que en forma de pica, sembla inaccessible. El camí que hi puja és certament vertiginós. Els últims metres són força costeruts i algun pas ens demanarà una certa agilitat, però sempre fàcil.
El Puig de les Àligues és un cim dret d’atrevida estructura i el millor mirador de la serra de Curull situat a 1.342 m. El poc espai de que disposa el cim, juntament amb el seu accés, ens fa semblar que estiguem en un cim del Pirineu. Una senyera oneja al seu cimal.


Puig de les Àligues

video
Panoràmica Puig de les Àligues

Temps total sortida:1h 40’.

Esmorzem a dalt al cim. Avui no podem gaudir d’una vista completa del Pirineu i el Montseny; està força emboirat, però veiem en primer terme la Serra de Bellmunt, Puigsacalm, Cabrera i la Plana de Vic. Els boscos propers ens recorden que estem a la part més ufanosa d’Osona. Som als peus de la Baga de Curull amb una de les fagedes més grans del país.

De tornada desfem el camí de pujada seguint els senyals de color blau i arribem al Coll de la Coma del Coll. Seguim baixant uns 200 m., ara per la solana, fins arribar al filat que hem trobat a l’anada.

Deixem els senyals blaus, que ens portarien directament a la crta. prop de la Collada de Bracons, i seguim recta per un camí que no està senyalitzat.

Volem passar per davant de la masia de la Boulella. Aquest itinerari travessa un terreny molt salvatge amb un camí que no està marcat en el mapa i que requereix d’una certa orientació.

Finalment i amb l’ajuda del GPS arribem a la Boulella. Masia totalment enrunada en un racó molt salvatge i ferèstec.

Masia de la Boulella amb el Puig de les Àligues a dalt a l'esquerra.

Donem un tomb per el voltant de la casa i novament continuem la ruta. Ens orientem i agafem un camí que comença a pujar fins arribar en un collet i que desprès de passar un filat en una cruïlla trobem el camí que havíem deixat abans amb els senyals blaus.

A partir d’aquí només ens cal seguir aquest camí senyalitzat i que passant per bonics racons amb una vegetació molt densa ens portarà en un trencall de la crta.

Punt de sortida a la crta.

Ara ens cal recórrer 1’7 kms. per damunt de l’asfalt.

De camí cap a la Collada de Bracons

Sigui com sigui és el tros més dur de la ruta. Es fa molt llarg i pesat.
Arribem a dalt a la Collada de Bracons a ¼ de 2.

Puig de les Àligues des de la Collada de Bracons (ùltim cim de l'esquerra)

Recorregut total: 9’62 kms.
Desnivell acumulat: 447 m.

Arribem a Vic a ¼ de 3. Avui el bon temps ens ha acompanyat durant tot el camí.

Conclusió: Si volem anar directament al Puig de les Àligues, la ruta més curta és la següent: deixar el cotxe en el trencall a l’esquerra de la crta. (venint de la Vola), 1’7 kms abans de la Collada; hi ha una cadena i una marca blava. La ruta està tota senyalitzada amb aquestes marques fins a dalt el cim.


Observació: El nom de “El Puig de les Àligues” no apareix als mapes del I.C.C., surt en canvi el “Puig de l’Àliga” al terme de Sant Pere de Torelló; cal dir que és el mateix cim situat al nord de la casa de la Coma del Coll.

Potser es per falta de coherència el que passa amb aquest nom. Mentre el nom “oficial” hi figura “Pic de l’Àliga” (rètols), multitud de guies i nombrosos escrits avalen el nom de “Puig de les Àligues”. Només per citar-ne uns quants:

-El Vidranès (guia). Ramon Vinyeta. Editorial CelBlau. Torelló.

-Al voltant de la plana de Vic de Joan M. Vives i Teixidó, editat per la UEC (itinerari 8 a peu i itinerari 7 en BTT).

-A peu per Osona de Josep Mauri i Portolès, editat per Cossetània (Azimut-42) (itinerari 2).

-Descoberta del Patrimoni Natural, Cultural i Viari a través de 15 rutes a peu i en bicicleta de Jordi Cirera i Bach (itinerari 11).

-Mapa Editorial Alpina "Puigsacalm-Bellmunt". Edició 1.990 i de més actuals.

Puigmal (Fontalba)

10 d’Octubre del 2008

Recorregut:
Fontalba – Puigmal – Fontalba

Recorregut i mapa (Editorial Alpina)

Descarregar Track de la ruta

La ruta al Wikiloc

Aproximació:
Avui sortim de Vic a 3/4 de 8. Anem en direcció a Ripoll per la C-17 i cap a Ribes de Freser per la N-152. A Ribes de Freser, cal continuar en direcció Queralbs per la GIV-5217 i finalment al arribar a la població de Queralbs, cal prendre la pista (11,3 kms) que ens portarà a dalt a Fontalba. Està indicat en un rètol. Total: 75 kms. Dels quals 8 kms. per pista sense asfaltar en força bon estat.

Itinerari:
Iniciem l’excursió a 1/4 de 10. El temps es presenta estable, amb un cel molt net de núvols.

El Puigmal vist des de Fontalba

L’ascensió comença a la Collada de Fontalba a 2.074 m. La pujada al Puigmal es fa pel vessant sud, resseguint al llarg de tot el recorregut la carena que la separa de la vall occidental. Al principi es puja a través de bonics prats, conseqüència de la neu que els cobreix bona part de l'any. A la dreta deixem el camí que passant per l’Adou de Fontalba va a Núria.

L'ascensió, tot i què és dura, es fa al principi bastant suportable. No hi ha un sender marcat ja què es pot anar per qualsevol lloc. En tot moment tenim el nostre objetiu a la vista.

Comencem a pujar per la carena suau i herbada i progressivament anem girant cap al nord, flanquejant el vesant de la muntanya, sense camí marcat. Travessem uns reguerots i continuem flanquejant la Solaneta de Fontalba, en direcció N, fins un replà herbat en un esperó de la muntanya i seguint algunes fites que ens porten fins al Cim de la Dou a 2.471 m. Cim molt poc marcat amb un munt de pedres a la carena que separa les valls de Borrut i de Fontalba. Podem evitar-lo anant una mica decantats pel vesant de Fontalba.

Anem guanyant alçada ràpidament al temps que poc a poc va desapareixent la vegetació. La verdor dels prats dóna lloc al color marronós de la sorra i les pedres i comença a identificar-se el camí.

Al llarg de l'ascensió contemplem un paisatge impressionant

Continuem pujant pel fil de la carena rocallosa de la Serra del Borrut i amb lleuger descens arribem al coll de Fontalba. Ens trobem davant mateix del Puigmal.

Aquí ja trobem fites de pedres y el camí està bastant fresat. Una mica més amunt el camí pren direcció nw i la pujada es fa més accentuada fins arribar a un tros planer.

A mesura que anem pujant van apareixen boires acompanyades d’un fort vent que dificulten molt la visibilitat. Al arribar davant de la carena pedregosa i amb pujada forta que s’enfila fent llaçades per tal de suavitzar la forta inclinació; tot i que el temps no ens acompanya, decidim continuar.

A punt d'entrar dins la boira

El camí està molt ben marcat. En aquest tram comencem a trobar clapes de neu en els llocs arrecerats.

Desprès d’aquesta forta pujada, arribem al replà dalt del cim, a 2.850 m. Sembla que ja hi som però no, encara queda una lleugera pujada. El camí surt entre dos turons arrodonits i pedregosos. El vent ens deixa veure enmig de les boires el cim; continuem per terreny força planer i finalment arribem al cim del Puigmal a 2.910 m.

Cim del Puigmal

Fem la pujada en 1h i 40’.

El Puigmal (anomenat també Puigmal d'Er a l'Alta Cerdanya), amb 2.910 m, és el punt culminant de tot el Pirineu Oriental Català. Està situat entre les comarques de l'Alta Cerdanya i el Ripollès i entre els termes municipals de Queralbs (Ripollès) i Er (Alta Cerdanya) i s’alça com el més alt dels cims que configuren l'anomenada Gran Olla, que rodeja la vall de Núria.

És un pic molt ample i arrodonit, cobert de pedruscall, sense caràcter de gran cim. La seva ascensió és senzilla si les condicions climàtiques no són adverses. El pic, forma una gran esplanada que pot concentrar en dies d'estiu més d'un centenar de persones.

Panorama extensíssim que compensarà els esforços de la pujada.

Les vistes són excel·lents: pel nord, s'observa tota la Cerdanya i, darrera d'ella, les muntanyes que la separen d'Andorra i grans massissos francesos com el del Carlit; a l'est es troba tota la vall de Núria i la successió de cims que conformen l'anomenada "Olla de Núria"; al sud es veu el camí que hem fet de pujada, tot i què queda molt tapat per una muntanya del costat; i, finalment, a la part oest s'identifica la serra del Cadí-Moixeró i un munt de pics.

És un dels pics mítics de l'excursionisme català i, per aquest motiu, als mesos d'estiu els seus vessants es converteixen en autèntiques processons de gent. El seu nom, Puigmal, és sinònim de "puigmajor"

Al seu cim hi ha una creu de ferro amb l’olla i la campana (símbols de Núria) i una placa amb versos de Mossèn Cinto Verdaguer:

«De puig en puig pel coll de Finestrelles
s'enfilen del Puigmal a l'alta cima
tota la terra que el meu cor estima
des d'ací es veu en serres onejar
Canigó, cant IV.

Avui a dalt el cim fa molt vent i amb unes boires molt espesses. És una llàstima. No podem disfrutar de cap vista. Fem les fotos de rigor i ràpidament iniciem la baixada des del cim pel mateix camí de pujada.

La boira és molt espesa i no trobem el camí de baixada. Hi ha uns moments d’indecisió fins que finalment trobem les petjades que hem deixat sobre la neu i comencem a baixar, ara sí, decididament.

Iniciem la baixada

Desprès de sortir de la boira tornem a gaudir d’un dia clar i lluminós. És ara el moment d’un merescut esmorzar.

Vista dels Torreneules i a l'esquerra L'Alberg del Pic de l'Àliga

Contemplem des d’aquí les Roques de Tot lo Mon, els Torreneules, Serra Cavallera, Costa Pubilla, etc.

Camí de Fontalba.

Durant la baixada veiem que les boires que hi han dalt el cim del Puigmal encara no han fet net.

Arribem a baix a Fontalba a la una del migdia.
Desnivell: 836 m.
Recorregut: 11,35 kms

Fem l’última parada a la Font dels Pastors i cap a casa.


Arribem a Vic a 2/4 de 3.

Baumes dels Ferrers (Santa Maria de Besora)

1 d’Octubre del 2008

Trencall a la dreta amb una tanca – Font dels Ferrers – Baumes dels Ferrers – Crta. de Milany – Font dels Ferrers – Els Ferrers – Crta. de Llaers – Trencall a l’esquerra i tanca.

Recorregut i Mapa (Editorial Alpina)

Descarregar Track de la ruta

La ruta al Wikiloc

Avui també sortim a 2/4 de 8 de Vic, com ja és costum, en direcció a St. Quirze de Besora per la C-17. A partir d’aquí continuem per la BV-5227 en direcció a Vidrà. Poc després de passar pel poble de Santa Maria de Besora agafem el desviament a l’esquerra on hi ha un rètol que indica “a Ripoll per Llaers”; seguim aquesta pista encimentada fins a trobar, en un revolt molt obert, un primer desviament a la dreta; fàcilment identificable amb una tanca dins la pista forestal i amb un pal indicador. Aquí deixem el cotxe. Total: 32’5 kms.

Avui hem traçat una ruta circular, més aviat en forma de doble circular, sobre el mapa de l’Alpina. Caldrà veure doncs si els tracks s’ajusten a la realitat.

El temps és força bo encara que de moment fa un sol espantadís. Comencem a caminar a ¼ de 9. Seguim aquesta pista forestal anomenada camí dels Gorgs. Va seguint per tota la baga de la Riera dels Ferrers. Més endavant deixem un camí a la dreta i aquí ens cal travessar la Riera en el lloc anomenat Gorg Negre. Ara seguim el camí dels gorgs als Cingles de la Barretona.

Seguim pel Bosc de la Coma i arribem fins al final d’aquesta pista. No calía arribar-hi. Desfem un tros de la pista i estar molt atents a l’entrada del camí que ens cal seguir. El lloc anomenat Sot del Cirerer està molt tapat per la vegetació just a l’entrada,

Cal obrir camí

però hi ha un tros de tub de plàstic de color butà lligat en una mates. Després de passar les primeres mates ja trobem el camí força fresat.

Ja tenim el camí

Ara anem seguint per aquest camí força estret i molt pintoresc que poc a poc va pujant i anem guanyant alçada.


Després de seguir-lo durant uns 30’ arribem a la Font dels Ferrers. Hi fem una parada per observar tot l’entorn. En la façana feta bàsicament de pedra, hi ha un quadre on, de ben segur, hi havia una inscripció, que resulta actualment il·legible. Aquesta font fa molt de temps que no hi raja aigua.

Font dels Ferrers

Continuem la ruta, i poc després de passar per la font sortim a l’antiga crta. que des de Santa Maria de Besora puja al Pla de Maranyol, Barretó i Milany . Seguim ara per aquesta crta. fins arribar en un revolt força obert on hi ha un desviament a la dreta que és per on seguim.

Ens trobem al davant mateix dels Cingles de la Barretona. Sota aquest faldar de roca hi ha les Baumes dels Ferrers. No veiem un camí clar per arribar-hi; però hi ha un pilot de pedres al costat del camí com a referència; pugem pel dret i cap amunt.

Lloc on cal deixar el camí

Arribem en unes baumes petites però ben conservades amb les parets de tancament al davant. Ens preguntem si són aquestes les Baumes dels Ferrers.


Interior de les baumes

De moment ens quedem aquí per esmorzar.

Anem seguint per sota de la cinglera i poc després trobem un camí molt fresat que ens porta, ara sí, a les Baumes dels Ferrers.

Una balma o bauma (com es pronuncia a la comarca) és essencialment una cavitat natural a la roca derivada de l’erosió, que pot tenir una boca de desenes de metres, tant d’alt com d’ample però amb menys profunditat que una cova.

Aquestes baumes, molt àmplies, segueixen tota la lleixa de la cinglera. Sovint eren habitades per pagesos que tenien pocs recursos i, per això, feien a la bauma la seva llar; aprofitant-ne el sostre i les parets, només havien de procurar-se la paret que feia de tancament i les divisòries interiors. Solien ser camperols que conreaven les terres de les cases veïnes: els Ferrers, el Teixidor, la Vila, la Serra, etc. Al costat dels habitatges i dins mateix de la bauma, els pagesos hi tenien la cort del bestiar. Al davant, hi solia haver les feixes de conreu.

Hi veiem moltes restes de paret i vàries divisions on demostra clarament que havien estat habitades.



Després de visitar les baumes seguim el camí que, a partir d’aquí, està senyalitzat amb pintura blanca i verda i arribem a dalt el Cingle de les Baumes. Fem un tomb fins al capdamunt del pla per observar la vista sobre Santa Maria de Besora i el castell de Besora.

Les baumes vistes des de dalt del cingle

Al fons, Sta. Mª de Besora i la casa dels Ferrers

Més endavant sortim a un collet on hi passa la crta. cap a Milany. Només ens cal anar baixant per aquesta crta. que són tot un seguit de corbes, inevitable per anar guanyant el fort pendent. Aquesta baixada es força llarga i monòtona. Passem pel davant del trencall que hem fet en la pujada.

Arribem a la casa dels masovers dels Ferrers i veiem un pagès treballant a l’hort i preguntem per el nom de la primera bauma que hem trobat i que es veu des d’aquí, al fons sota la cinglera; ens diu que s’anomena Bauma de Can Burra.

A dalt al fons podem veure la "Bauma de Can Burra"

Anem seguint i més endavant fem una parada per contemplar la gran casa pairal del Ferrers.

Els Ferrers

Finalment i després de passar per la tanca oberta de la casa dels Ferrers arribem a la crta. de Llaers. Ara només ens cal seguir-la en forta pendent i arribar al cotxe. Final de la ruta d’avui.

Val a dir que la ruta que havíem traçat sobre el mapa abans de l’excursió ha estat completada en la seva totalitat.

Recorregut total: 10’88 kms.
Desnivell acumulat: 399 m.

Arribem a Vic a 2/4 de 2.

CONCLUSIÓ: Si el que es vol és anar directament a les Baumes dels Ferrers el trajecte més curt es el següent:
A partir de Santa Maria de Besora, seguir la crta. de Llaers durant 1’5 kms i desviació a la dreta fins arribar a la tanca de la casa dels Ferrers on hi ha un rètol indicatiu que diu: Baumes dels Ferrers. A partir d’aquí la ruta està senyalitzada amb marques blanques i verdes.

Avui ha estat un excursió on hem conegut un nou indret que és tot un símbol de la cultura i la història del Bisaura.

Una breu informació sobre El Bisaura extreta d’un fulletó (Ajuntament Sta. Mª de Besora).

Santa Mª de Besora

El Bisaura és al pre-pirineu català. Situat al nord de la comarca d’Osona, a uns 20 km de Vic i a uns 12 km de Ripoll, llinda amb zones de gran tradició turística i gran qualitat paisatgística com el Ripollès al nord, amb la Garrotxa a l’est, amb el Lluçanès a l’oest i amb la Plana de Vic al sud.

La vinculació amb Osona és clara, ja que Vic, la capital, és un fort pol d’atracció a tots nivells (comercial, laboral, d’ensenyament, serveis).

En la zona de transició entre la serralada Transversal i la depressió de l’Ebre, la subcomarca del Bisaura està formada, d’oest a est, per els municipis de Sora, Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Vidrà; els seus pobles tenen més de 1000 anys d’història i formen part del naixement de Catalunya. Els cinc municipis ocupen una superfície de poc més de 100 km2 i tenen una població total aproximada de 3400 habitants.

El Bisaura gaudeix d’un emplaçament estratègic dins la Catalunya central, pel que fa a les comunicacions. A poc més de 90 km de Barcelona, es troba al bell mig de l’eix del Ter i de la C-17, que uneix l’àrea metropolitana de Barcelona amb el Ripollès i la Cerdanya. A uns 80 km de Girona, d’on es pot accedir a través de l’eix transversal (C-25) per Vic; a 90 minuts de la Costa Brava tant per l’eix C-25 com pel C-26, Túnels de Capsacosta, passant prop d’Olot, i a poc menys de dues hores de Lleida per l’eix transversal.

Amb un tarannà particular i unes característiques geogràfiques ben diferents d’un extrem a l’altre, els cinc municipis estan units, a més de la història, per la realitat actual.

L’accessibilitat i els serveis són els elements aglutinadors d’aquest territori.

Sant Quirze és el poble que concentra la major part dels serveis, de les indústries i comerços. Des d’aquí s’accedeix a Santa Maria de Besora i a Vidrà, ambdós petits pobles rurals dels quals destaca el seu entorn natural d’indrets feréstecs i paisatges sensacionals.

Montesquiu, més petit que Sant Quirze i a 1 km d’aquest, també disposa d’alguns serveis i indústries. El seu gran atractiu és sens dubte el Parc del Castell de Montesquiu. Des d’aquí arribem al petit poble de Sora que és principalment rural tot i tenir un discret polígon industrial en un extrem del terme.

El paisatge del Bisaura es dibuixa amb petites valls excavades per les rieres, especialment a la part de llevant, que és molt més muntanyós. No hi trobarem grans planes, sinó un terreny suaument ondulat a ponent que es va accentuant a mesura que ens dirigim cap a llevant. Els boscos es barregen amb els camps de conreu i les pastures, els quals s’assenten damunt les antigues feixes que els pagesos van haver de dissenyar per salvar els pendents i així poder conrear en un terreny més planer.

El Bisaura és un territori rural i tranquil, del qual destaca el seu entorn natural de gran bellesa paisatgística i important qualitat ambiental; d’indrets feréstecs i paratges sensacionals; amb conreus i prats de pastura; amb cims panoràmics; amb boscos de pi i roure a les vessants assolellades i amb denses fagedes a les bagues més altes; amb rieres rocalloses i salts d’aigua amagats.

La meitat de la superfície de medi natural del Bisaura, 52,44 km2, està inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de les serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm Bellmunt, i Parc del Castell de Montesquiu.